De l'enyor fer-ne plaer

Arribaré a casa.
Amb les branques
recollides pel camí
faré foc. Cremarà
la pena.
I el fum arribarà
allà on s'ha quedat
una part de mi.
Un trosset que enyoro
i que m'enyora,
però que vull lluny
alhora.
Hi llençaré fulles
-de ruda, de llorer, de sàlvia-
perquè l'embriaguesa no se'n vagi
i disfressi de viatge
la tristesa.

Pel camí a casa
també he collit llavors
-de vincles, de projectes, de somriures
i d'amors-.
Me les guardo a la butxaca
com quan de petita tornava
de l'escola
amb pedres i pedretes
fent-me pes als costats de la bata.
Es quedaran allà
oblidades.
És possible que algun dia
de la primavera següent
-o l'altra-
arrelin i floreixin.
També és possible que no ho facin
i no passarà res.

Les brases
del meu petit incendi
s'enrogeixen
en contacte amb l'alè
-el meu o el del vent-
cada cop que la nostàlgia
l'esperona.
Crec que podria
viure sempre en aquest moment
de sentir-me lluny
però al cantó
de tot arreu on he passat
i on he deixat
alhora
una mica del meu ser.
Arreus que ara evoco
amb foc i fum,
calor i alè.

Tancaré la finestra
-embriagada,
ennuvolada-.
Marxaran
les branques, fulles, llavors, arrels
i les pedretes.
I vindrà el silenci
quan el vidre
m'aïlli dels soroll del carrer.

vulnus

vulnerables
som
-ja ho sabíem-
i fràgils
i expertes                                                                                 
també
en embenatges
i desinfecció
de ferides
profundes
històriques
sistèmiques.

Som tan expertes
tan sàvies
tan bones
aprenent
i transmetent coneixement
d'unes a altres...

que en sortim més fortes,
i més tendres,
més juntes,
plenes de ràbia
i afectes
per nosaltres;

que no només curem ferides:
sabem on fa més mal.