dies de lluita

“Un hombre sólo, una mujer 


así, tomados de uno en uno, 


son como polvo, no son nada.”

J.A. Goytisolo, Palabras para Julia

No som res sense ell, que troba en aquests moments una illa on evadir-se, fugir de la frustració en la que cada dia naufraga; ell, que cada dia s'ofega en la corrent que li omple la boca quan intenta parlar, dir el que pensa. Ara pot fer-ho, i ho fa sense dubtar, fent que em quedi atrapada en les seves paraules com si fossin el vent que ajuden a les veles del meu petit vaixell d'idees a inflar-se i avançar sabent on vaig... i perquè.

O ella, que no sap el perquè, però té molt clar el que no vol, i ho crida envoltada gent de qui aprendrà a saber què vol i reivindicar-ho, perquè hi té dret. Com aquell altre, que se sent atret per tot això que estem fent-li bullir dins seu, que pregunta, que vol saber, que vol trobar algú que li expliqui allò que no entén, i que aquí ha trobat persones que l'ajudaran a capgirar tot el món que li havien donat establert. No el deixaven qüestionar-se gaire més que el seu futur immediat; ara li tocarà qüestionar-se si realment és possible plantejar-se un futur així.

O jo mateixa, que començo a sentir coses que mai havia sentit per allò que no puc palpar i simplement batega al meu voltant, cada cop amb més força i intensitat. Que m'emociono veient que hi ha més, molts més, moltes més com jo, a qui explico el que penso i què faig per demostrar-ho, a qui encomano les ganes de cridar, de viure al cap i a la fi; de qui incorporo pessics de paraules que em fan créixer poc a poc, i fan créixer els meus anhels de trencar els sostre de vidre sobre meu i mai he sigut capaç d'esmicolar, per por a tallar-me.

No som res sense nosaltres, que som parts d'un tot; que formem un trencaclosques viu que es mou i canvia i s'expandeix, que és impossible de tancar en una caixa. Qui tenim al costat omple una part de nosaltres, i nosaltres també omplim a qui busca algú que el complementi: així creixem sense cap buit que ens separi. Potser no encaixem amb totes les peces, només amb les més properes, però aquestes alhora s'uneixen a altres peces del seu voltant. Com més gran es fa el trencaclosques, més costa distingir per qui està format, no sabem on acaba una i on comença l'altra, però si algú no hi fos, el forat seria el que més es notaria. 

(11-2011)

de fils i filets

Tu vas agafar el fil per un dels filets més petits que el formen, i jo l’altre, i vam anar estirant. Poc a poc ens vam adonar que l’estàvem desfent, que el fil ja no era un fil, sinó dos, que volaven cadascun per una banda, units encara a una punta.

Ara ja no som a temps de tornar a trenar tots aquests anys que hem desfet amb unes quantes estrebades (que difícil que és anar lligant els records un sobre l’altre amb nusos, i que terriblement fàcil estirar i carregar-se’ls tots!); però vull que sempre ens quedi allò, els inicis d’aquella amistat: el tros de fil del que partim i que ens uneix. Els temps no ens ha dut fins aquí, ni l’espai, ni l’ambient, hem sigut nosaltres que ho hem dut tot fins aquest punt. I si bé mai serà el mateix, vull, en qualsevol moment, poder mirar enrere i veure que llavors ens vam tenir, que vam ser importants l’una per l’altre, i trucar-te i parlar i comprovar que tu també segueixes confiant en aquell feble lligam.  

(07-2010)

Beauty found in the tiniest things

M’encanta olorar l’aire que la gent oblida en creuar-nos pel carrer. Només un moment, segons després d’haver-li vist la cara. Per un instant puc ser a les seves vides, sense que ho sàpiguen. M’imagino com són, què són. Si a ella li agrada aixecar-se amb café, o prefereix la primera cigarreta del matí; si ha dormit amb la noia dels seus somnis, i encara duu el seu perfum enredat als cabells, despentinats per l’amor; si se’n va a la platja embolicada en crema solar; si ell ve de tallar-se els cabells; si avui a la piscina ha batut el seu propi rècord; si ha perdut un partit decisiu... Moments que passen, se’n van, havent unit dues vides que ja no es tornaran a trobar. M’encanten aquests moments, preciosos, no perduren, però són unics.

06-2010

vida en directe

Un concert d’un grup que no conec, tenen un nom molt llarg i estrany i quasi mai aconsegueixo recordar com era. A vegades m’encanta fer veure que dubto del nom només perquè ella el pronunciï lentament per obligar-me a retenir-lo a la memòria, aixecant la vista per mirar-me als ulls, somrient triomfal quan reprodueixo exactament les seves paraules.

La seva música no em diu res, no és el meu estil, però els acords ara dolços, ara alegres, m’entren per la pell que ella em toca quan es balanceja entre els meus braços, i les lletres m’emocionen quan es gira i em canta aquell vers que sembla fet per a nosaltres (que de fet, ella ha fet nostre) tancant els ulls. I quan salta els seus cabells em despentinen la cara, i les llums fan que la seva pell s’encengui multicolor, m’abraça i ballem, i es separa, i crida, vessa el got, i riu i brilla i m’encomana alegria.

Compraria les entrades de tots els concerts només per veure-la a ella. Pagaria cada dia per gaudir de l’espectacle que només jo puc veure en ella. Ella és, sens adonar-se’n, la percussió, la melodia, la solista i els cors. L’artista.

(12-06-2010)

tornar a llevar-se d'hora

Sortir al carrer prop de les nou del matí, trànsit aeri. Aeroport de destí: aprendre. Els pares no semblen adonar-se que els nens els pengen de les mans, arrossegats per la seva pressa, i sense tenir la culpa d’haver nascut petits. Les menudes criatures que són els seus fills, entre estrebada i estrebada, aconsegueixen tocar el terra durant uns alleujants segons amb les puntes del peus, la resta del trajecte la passen suspesos en l’aire, deixant-se portar per la marea, que els agafa ben fort pel canell. Durant el seu camí els nens voladors es creuen amb nenes voladores, i al temps que els seus respectius progenitors es miren, còmplices, -Sempre amb pressa... Aquests nens!-, elles i ells veuen anar i venir els seus companys de viatge –Tu també?-.   

Bé, aquí comença la petita aventura d'intentar mantenir un blog. No m'havia plantejat mai provar-ho, però si mai hi ha hagut un moment per començar-lo és ara: torno d'un estiu increïble que m'ha carregat d'energia, alegria, forces per el nou curs. A partir d'ara tot canviarà força, i ja posada a fer coses noves...
No sé ben bé que us hi trobareu per aquí, però si ho faig és més per mi, per penjar trossos de dia, d'idees, el que em vagi trobant.
Jo sóc l'Alba, i aquest és el meu bloc.

(El títol fa al·lusió a una cançó preciosa com totes les de Sílvio Rodriguez http://www.youtube.com/watch?v=0kiAa50uBs0)