De l'enyor fer-ne plaer

Arribaré a casa.
Amb les branques
recollides pel camí
faré foc. Cremarà
la pena.
I el fum arribarà
allà on s'ha quedat
una part de mi.
Un trosset que enyoro
i que m'enyora,
però que vull lluny
alhora.
Hi llençaré fulles
-de ruda, de llorer, de sàlvia-
perquè l'embriaguesa no se'n vagi
i disfressi de viatge
la tristesa.

Pel camí a casa
també he collit llavors
-de vincles, de projectes, de somriures
i d'amors-.
Me les guardo a la butxaca
com quan de petita tornava
de l'escola
amb pedres i pedretes
fent-me pes als costats de la bata.
Es quedaran allà
oblidades.
És possible que algun dia
de la primavera següent
-o l'altra-
arrelin i floreixin.
També és possible que no ho facin
i no passarà res.

Les brases
del meu petit incendi
s'enrogeixen
en contacte amb l'alè
-el meu o el del vent-
cada cop que la nostàlgia
l'esperona.
Crec que podria
viure sempre en aquest moment
de sentir-me lluny
però al cantó
de tot arreu on he passat
i on he deixat
alhora
una mica del meu ser.
Arreus que ara evoco
amb foc i fum,
calor i alè.

Tancaré la finestra
-embriagada,
ennuvolada-.
Marxaran
les branques, fulles, llavors, arrels
i les pedretes.
I vindrà el silenci
quan el vidre
m'aïlli dels soroll del carrer.

vulnus

vulnerables
som
-ja ho sabíem-
i fràgils
i expertes                                                                                 
també
en embenatges
i desinfecció
de ferides
profundes
històriques
sistèmiques.

Som tan expertes
tan sàvies
tan bones
aprenent
i transmetent coneixement
d'unes a altres...

que en sortim més fortes,
i més tendres,
més juntes,
plenes de ràbia
i afectes
per nosaltres;

que no només curem ferides:
sabem on fa més mal.

Ofegada en una caixa

M'he submergit en caixes. M'han ofegat records que no esperava. He plorat llegint-me sent una persona petita que explicava algun viatge, tenint 17 anys i no volent fer-ne 18, recordant un estiu inoblidable, en notes que algú m'escrivia, en relats que no sé com vaig poder crear, en fotos que ens van fer, en tiquets, entrades, bitllets, desenes de mapes.
Com més coses trobava, més seguia submergint-me. Com un acte voluntari d'enfrontar-me a la meva reticència a tornar a mirar-me des d'ara, arribava a profunditats aparentment no abastables amb tan poc equipament: quatre capses de cartró, llibretes, papers, apunts, caixetes i bossetes, polseres i poc més. I de tant en tant, algo útil.
No m'agrada, no m'agrada haver-ho guardat. "Per què no?" Perquè m'ho trobo i m'hi trobo i he de decidir què fer-ne. I ara no vull decidir, però no m'aturo. No busco res -algo per llençar, suposo, però no sé si vull llençar res. Ara no, ara només jo sóc una deixalla, petita i rebregada, inundada, desmuntada. Ofegada, poc a poc, sense adonar-me'n, però expressament, alhora.
M'ha costat, però entre mots i mocs he aconseguit respirar. I només una estona després, amb el vent ja a la cara, mentre pedalava furiosa carrer amunt, m'he adonat de l'acte d'imprudència que he comès -valentia, dirà algú, però ha estat imprudència: no esperava tal embestida, no estava preparada, m'ha tombat. M'ha annegat i al sortir a la superfície he decidit deixar lo de fer neteja per a més endavant.

5 d'octubre 2019

cel-sol-sal

Crema poc aquest sol d'hivern.

Crema, però, prou per aturar-me

en aquest racó del carrer,

tancar els ulls i deixar que,

com líquid tebi i espès,

vessi sobre la meva pell

de la cara

i s'escoli pel coll de l'abric

arribant fins les cames

i desencalli els peus del gel

i els dits de les mans surtin

de les butxaques,

orfes dels guants que sempre perdo.

El cel és un celobert blau.

I el gris que reté el fred,

o el record d'un dolor llunyà

no poden res

contra aquest estret moment,

aquest curt racó,

aquest breu tast

-ara dolç, ara salat-

de sol,

de felicitat palpable

en els meus llavis que,

malgrat clivellar-se,

somriuen d'escalfor.

 

mad

Ha tardado un rato en reconocerme.
me la he quedado mirando
con esa media sonrisa.
Esa que haces cuando esperas
a que alguien ubique tu cara
en su mapa.
Entiendo que le cueste,
no soy tan inolvidable
como ella para mi.
...
Después se ha dado cuenta
que era yo.
"A los años que no venías" y
me ha llevado de nuevo
por sus calles de domingo
vestidas de gente en las terrazas
a pesar de la lluvia y del frío,
de un otoño que -al fin- ya asoma;
de la resaca de una carga policial
desatada sobre cuerpos llenos
de amor y rabia
en estas mismas calles
con terrazas y con lluvia.

El sol se ha sumado al reencuentro
en el mejor momento
pero también el más difícil.
El de decirnos adiós
bajando por Atocha.

partir

Cuando llego

o cuándo me voy

partir-

partirme

al no saber como evitar

el eufemismo del “hasta pronto”.

Birra, biela, pola, chela?

Mona, rubia, güera?

Y en octubre,

mangos o magranas?

Hablar mezclado

porque en la mezcla de mi hablar

hay pedazos de donde vengo,

y de donde estoy

-de donde soy-.

Volver a amanecer en Bogotá

Hace cinco años, un 13 de agosto, amanecía en Bogotá.

En el café recién pasado saboreábamos nuestro primer descubrimiento de una Suramérica recién pisada. Y la ciudad se fue mostrando, mis ojos solo tenían ojos para ella y sus puentes elevados, sus calles pequeñas y sus mega calles, su imposible manera de moverse por ella, su smoke y sus flores, su weed, su chicha, sus estudiantes y sus polas compartidas con quienes fueron y eran y son todavía -anclados en un recuerdo de una bella rebeldía organizada- estudiantes; sus montañas que la hacían fría pero también su sol y su lluvia que la hacían viva, caliente y refrescante. Mientras mis ojos solo tenían ojos para una Bogotá que se me hizo acogedora a pesar de todo, no podía sospechar que quien la recorría a mi lado estaba rompiendo algo que en un tiempo explotaría, sembrando una distancia que hoy me alegra haber cicatrizado. Es curioso que lo que en un momento nos parece que nos marcará y dará frutos, acaba convirtiéndose en terreno baldío, a modo de cortafuegos en un bosque que nunca va a arder.

Hoy, cinco agostos después, en este día 13, amanece en Bogotá mientras vuelvo a aterrizar en ella -no por segunda, ni tercera vez-.

Ahora, después imprimirle tantos pasos, este continente se me hace casa, y, en esta ciudad que ya casi conozco como conozco a la familia que la habita y la hace viva, aunque sigue amaneciendo igual que siempre, es un amanecer distinto, más caminado. Y la conozco cada vez que llego, y la desconozco, porque me muestra nuevas risas, nuevas calles, nuevas manos tendidas, que se solapan con las viejas, las cuales me ayudan a estrechar ese abrazo que sostengo permanentemente con este lugar del mundo, rodeado de tanta historia y tan poca memoria, y de tanto empeño para hilvanar ese hilo que recupera, borda, cada nombre, cada muerte, cada batalla y cada paso. Ya no solo mis ojos la ven; mi piel, las plantas de mis pies, y mi boca la han tocado y recorrido. Y hoy amanezco lejos de ese primer 13 de agosto, con la alegría de quien deja atrás sin dejar atrás, de quien no pasará por el mismo camino, ni caerá en la nostalgia de esa primera Bogotá. Porque ahora es una nueva, más hermosa y menos misteriosa, más acogedora todavía, una que contigo nunca pisaré, una que tu nunca pisarás.