Com més coses trobava, més seguia submergint-me. Com un acte voluntari d'enfrontar-me a la meva reticència a tornar a mirar-me des d'ara, arribava a profunditats aparentment no abastables amb tan poc equipament: quatre capses de cartró, llibretes, papers, apunts, caixetes i bossetes, polseres i poc més. I de tant en tant, algo útil.
No m'agrada, no m'agrada haver-ho guardat. "Per què no?" Perquè m'ho trobo i m'hi trobo i he de decidir què fer-ne. I ara no vull decidir, però no m'aturo. No busco res -algo per llençar, suposo, però no sé si vull llençar res. Ara no, ara només jo sóc una deixalla, petita i rebregada, inundada, desmuntada. Ofegada, poc a poc, sense adonar-me'n, però expressament, alhora.
M'ha costat, però entre mots i mocs he aconseguit respirar. I només una estona després, amb el vent ja a la cara, mentre pedalava furiosa carrer amunt, m'he adonat de l'acte d'imprudència que he comès -valentia, dirà algú, però ha estat imprudència: no esperava tal embestida, no estava preparada, m'ha tombat. M'ha annegat i al sortir a la superfície he decidit deixar lo de fer neteja per a més endavant.
5 d'octubre 2019
