De l'enyor fer-ne plaer

Arribaré a casa.
Amb les branques
recollides pel camí
faré foc. Cremarà
la pena.
I el fum arribarà
allà on s'ha quedat
una part de mi.
Un trosset que enyoro
i que m'enyora,
però que vull lluny
alhora.
Hi llençaré fulles
-de ruda, de llorer, de sàlvia-
perquè l'embriaguesa no se'n vagi
i disfressi de viatge
la tristesa.

Pel camí a casa
també he collit llavors
-de vincles, de projectes, de somriures
i d'amors-.
Me les guardo a la butxaca
com quan de petita tornava
de l'escola
amb pedres i pedretes
fent-me pes als costats de la bata.
Es quedaran allà
oblidades.
És possible que algun dia
de la primavera següent
-o l'altra-
arrelin i floreixin.
També és possible que no ho facin
i no passarà res.

Les brases
del meu petit incendi
s'enrogeixen
en contacte amb l'alè
-el meu o el del vent-
cada cop que la nostàlgia
l'esperona.
Crec que podria
viure sempre en aquest moment
de sentir-me lluny
però al cantó
de tot arreu on he passat
i on he deixat
alhora
una mica del meu ser.
Arreus que ara evoco
amb foc i fum,
calor i alè.

Tancaré la finestra
-embriagada,
ennuvolada-.
Marxaran
les branques, fulles, llavors, arrels
i les pedretes.
I vindrà el silenci
quan el vidre
m'aïlli dels soroll del carrer.

vulnus

vulnerables
som
-ja ho sabíem-
i fràgils
i expertes                                                                                 
també
en embenatges
i desinfecció
de ferides
profundes
històriques
sistèmiques.

Som tan expertes
tan sàvies
tan bones
aprenent
i transmetent coneixement
d'unes a altres...

que en sortim més fortes,
i més tendres,
més juntes,
plenes de ràbia
i afectes
per nosaltres;

que no només curem ferides:
sabem on fa més mal.

Ofegada en una caixa

M'he submergit en caixes. M'han ofegat records que no esperava. He plorat llegint-me sent una persona petita que explicava algun viatge, tenint 17 anys i no volent fer-ne 18, recordant un estiu inoblidable, en notes que algú m'escrivia, en relats que no sé com vaig poder crear, en fotos que ens van fer, en tiquets, entrades, bitllets, desenes de mapes.
Com més coses trobava, més seguia submergint-me. Com un acte voluntari d'enfrontar-me a la meva reticència a tornar a mirar-me des d'ara, arribava a profunditats aparentment no abastables amb tan poc equipament: quatre capses de cartró, llibretes, papers, apunts, caixetes i bossetes, polseres i poc més. I de tant en tant, algo útil.
No m'agrada, no m'agrada haver-ho guardat. "Per què no?" Perquè m'ho trobo i m'hi trobo i he de decidir què fer-ne. I ara no vull decidir, però no m'aturo. No busco res -algo per llençar, suposo, però no sé si vull llençar res. Ara no, ara només jo sóc una deixalla, petita i rebregada, inundada, desmuntada. Ofegada, poc a poc, sense adonar-me'n, però expressament, alhora.
M'ha costat, però entre mots i mocs he aconseguit respirar. I només una estona després, amb el vent ja a la cara, mentre pedalava furiosa carrer amunt, m'he adonat de l'acte d'imprudència que he comès -valentia, dirà algú, però ha estat imprudència: no esperava tal embestida, no estava preparada, m'ha tombat. M'ha annegat i al sortir a la superfície he decidit deixar lo de fer neteja per a més endavant.

5 d'octubre 2019