I ara, tornes.
Tu, de sobte, ets aqui
recordant-me les converses
amb les que tenyíem les
hores mortes
quan no era important
sostenir res.
Perquè ens teniem,
i això era suficient.
Encara que no et tingui
aquí ara, et deia.
Tu sempre entre la por a
“perdre(’m)”
i la por d’aferrar-me
massa.
Vas anar-te despullant,
pero mai del tot.
Jo, que no tenia cap dubte
que
quan volgués
desaferrar-me ho faria,
i ara sóc aquí pensant
que vaig perdre quelcom,
i que no ho he tornat a
trobar.
I ara tornes
-com aquelles arracades
que, de sobte,
apareixen al fons d’un
necesser.
Què curiós, com tornes,
quan sé del cert que vam
marxar-nos mútuament.
Què trist, com torno, que
encara que em posi a escriure
aquestes coses,
no ets algú
a qui escriure-li.
Crec. Creia.
Com tornes en forma de
poema,
en emails extranys i confusions.
Velat en converses que ens
esforcem
a iniciar molt de tant en
tant.
Prou espaiades en el temps
com per a deixar que passin coses
i no sospitar de
l’enyorança.
Prou freqüents per a no oblidar-nos
-recordes aquell cel tan
blau?-.
Tornes pero ens mirem de
lluny
sense tocar-nos.
No es com les altres
tornades,
quan la memoria de la pell
avesada al contacte
encara ens feia mal,
i el camí a l’altre era
inevitable/mecànic.
Ara tornes des d’un
altre lloc,
i no puc desxifrar
l’incertesa que emana la teva tornada intermitent.
I sé que mai llegiràs
aixo perquè no es una tornada,
sinó una petita ensopegada
(ilustrant la meva
torpesa),
que em fa caure i
m’enfanga els turmells de nostàlgies passatgeres.
Nostàlgia d’encaixar
tant perfectament al cos d’algú altre.
Nostàlgies previsibles,
prevenibles i curables,
no pateixis.
