Un concert d’un grup que no conec, tenen un nom molt llarg i estrany i quasi mai aconsegueixo recordar com era. A vegades m’encanta fer veure que dubto del nom només perquè ella el pronunciï lentament per obligar-me a retenir-lo a la memòria, aixecant la vista per mirar-me als ulls, somrient triomfal quan reprodueixo exactament les seves paraules.
La seva música no em diu res, no és el meu estil, però els acords ara dolços, ara alegres, m’entren per la pell que ella em toca quan es balanceja entre els meus braços, i les lletres m’emocionen quan es gira i em canta aquell vers que sembla fet per a nosaltres (que de fet, ella ha fet nostre) tancant els ulls. I quan salta els seus cabells em despentinen la cara, i les llums fan que la seva pell s’encengui multicolor, m’abraça i ballem, i es separa, i crida, vessa el got, i riu i brilla i m’encomana alegria.
Compraria les entrades de tots els concerts només per veure-la a ella. Pagaria cada dia per gaudir de l’espectacle que només jo puc veure en ella. Ella és, sens adonar-se’n, la percussió, la melodia, la solista i els cors. L’artista.
(12-06-2010)
