Tornada.

I ara, tornes.

Tu, de sobte, ets aqui

recordant-me les converses

amb les que tenyíem les hores mortes

quan no era important sostenir res.

Perquè ens teniem,

i això era suficient.

Encara que no et tingui aquí ara, et deia.

Tu sempre entre la por a “perdre(’m)”

i la por d’aferrar-me massa.

Vas anar-te despullant, pero mai del tot.

Jo, que no tenia cap dubte que

quan volgués desaferrar-me ho faria,

i ara sóc aquí pensant que vaig perdre quelcom,

i que no ho he tornat a trobar.

I ara tornes

-com aquelles arracades que, de sobte,

apareixen al fons d’un necesser.

Què curiós, com tornes,

quan sé del cert que vam marxar-nos mútuament.

Què trist, com torno, que encara que em posi a escriure

aquestes coses, 

no ets algú a qui escriure-li.

Crec. Creia.

Com tornes en forma de poema,

en emails extranys i confusions.

Velat en converses que ens esforcem

a iniciar molt de tant en tant.

Prou espaiades en el temps com per a deixar que passin coses

i no sospitar de l’enyorança.

Prou freqüents per a no oblidar-nos

que ens vam ser tan a prop

-recordes aquell cel tan blau?-.

Tornes pero ens mirem de lluny

sense tocar-nos.

No es com les altres tornades,

quan la memoria de la pell avesada al contacte

encara ens feia mal,

i el camí a l’altre era inevitable/mecànic.

Ara tornes des d’un altre lloc,

i no puc desxifrar l’incertesa que emana la teva tornada intermitent.

I sé que mai llegiràs aixo perquè no es una tornada,

sinó una petita ensopegada

(ilustrant la meva torpesa),

que em fa caure i m’enfanga els turmells de nostàlgies passatgeres.

Nostàlgia d’encaixar tant perfectament al cos d’algú altre.

Nostàlgies previsibles, prevenibles i curables, 

no pateixis.