Ofegada en una caixa

M'he submergit en caixes. M'han ofegat records que no esperava. He plorat llegint-me sent una persona petita que explicava algun viatge, tenint 17 anys i no volent fer-ne 18, recordant un estiu inoblidable, en notes que algú m'escrivia, en relats que no sé com vaig poder crear, en fotos que ens van fer, en tiquets, entrades, bitllets, desenes de mapes.
Com més coses trobava, més seguia submergint-me. Com un acte voluntari d'enfrontar-me a la meva reticència a tornar a mirar-me des d'ara, arribava a profunditats aparentment no abastables amb tan poc equipament: quatre capses de cartró, llibretes, papers, apunts, caixetes i bossetes, polseres i poc més. I de tant en tant, algo útil.
No m'agrada, no m'agrada haver-ho guardat. "Per què no?" Perquè m'ho trobo i m'hi trobo i he de decidir què fer-ne. I ara no vull decidir, però no m'aturo. No busco res -algo per llençar, suposo, però no sé si vull llençar res. Ara no, ara només jo sóc una deixalla, petita i rebregada, inundada, desmuntada. Ofegada, poc a poc, sense adonar-me'n, però expressament, alhora.
M'ha costat, però entre mots i mocs he aconseguit respirar. I només una estona després, amb el vent ja a la cara, mentre pedalava furiosa carrer amunt, m'he adonat de l'acte d'imprudència que he comès -valentia, dirà algú, però ha estat imprudència: no esperava tal embestida, no estava preparada, m'ha tombat. M'ha annegat i al sortir a la superfície he decidit deixar lo de fer neteja per a més endavant.

5 d'octubre 2019