Crema poc aquest sol d'hivern.
Crema, però, prou per aturar-me
en aquest racó del carrer,
tancar els ulls i deixar que,
com líquid tebi i espès,
vessi sobre la meva pell
de la cara
i s'escoli pel coll de l'abric
arribant fins les cames
i desencalli els peus del gel
i els dits de les mans surtin
de les butxaques,
orfes dels guants que sempre perdo.
El cel és un celobert blau.
I el gris que reté el fred,
o el record d'un dolor llunyà
no poden res
contra aquest estret moment,
aquest curt racó,
aquest breu tast
-ara dolç, ara salat-
de sol,
de felicitat palpable
en els meus llavis que,
malgrat clivellar-se,
somriuen d'escalfor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario