Tu vas agafar el fil per un dels filets més petits que el formen, i jo l’altre, i vam anar estirant. Poc a poc ens vam adonar que l’estàvem desfent, que el fil ja no era un fil, sinó dos, que volaven cadascun per una banda, units encara a una punta.
Ara ja no som a temps de tornar a trenar tots aquests anys que hem desfet amb unes quantes estrebades (que difícil que és anar lligant els records un sobre l’altre amb nusos, i que terriblement fàcil estirar i carregar-se’ls tots!); però vull que sempre ens quedi allò, els inicis d’aquella amistat: el tros de fil del que partim i que ens uneix. Els temps no ens ha dut fins aquí, ni l’espai, ni l’ambient, hem sigut nosaltres que ho hem dut tot fins aquest punt. I si bé mai serà el mateix, vull, en qualsevol moment, poder mirar enrere i veure que llavors ens vam tenir, que vam ser importants l’una per l’altre, i trucar-te i parlar i comprovar que tu també segueixes confiant en aquell feble lligam.
(07-2010)
No hay comentarios:
Publicar un comentario