nostàlgies

De vez en cuando es bueno ser consciente de que hoy, de que ahora, estamos fabricando las nostalgias que descongelarán algún futuro.

Mario BENEDETTI

Em posa trista que el pare, mare o els avis, àvies m’expliquin els seus records. Sé que són moments feliços, i ho sento en posar-me dins la seva pell. Però quan els brillen els ulls i somriuen, a mi se’m desperta un mar violent a la gola que em puja fins als llagrimals, i em cou, l’aigua salada. És perquè puc veure que allò que m’expliquen els fa tornar enrere, però ells són els únics que no veuen que no és així, que el temps no és tan fàcil d’enganyar. Com que sóc fora d’aquells records, visc el seu trànsit amb els peus en el present, i això em fa adonar-me de que no podrem recuperar el que ens va passar fugaç pel davant i que vam recollir per explicar més endavant a fills i néts, per molt que ens entestem en reviure-ho i fer veure que això ens fa feliços, que no ens fa res ser aquí tenint tantes coses per viure en el passat.

Després, quan ja portes una estona sentint anècdotes exagerades per l’entusiasme vénen les fotos. Les fotos van immortalitzar instants que encara semblen millors anys després. Fa somriure adonar-te’n que van passar-s’ho bé, van viatjar, es van estimar; que no han estat sempre com ara, que van ser nens i nenes, van viure els divuit al màxim, tenien uns amics increïbles que no han tornat a veure des de llavors, que van fer-se grans. Tot, tothom ha canviat i fa mal veure que tornarien al passat sense pensar-s’hi, i em deixarien a mi aquí, somiant en anar de la seva mà per reviure-ho amb ells. Això em fa pensar en els meus futurs moments de nostàlgia, amb els que evitaré que el present s’extingeixi.